Derrota del NO al Referèndum sobre l’Estatut

Si hem demorat escriure en aquest bloc sobre els resultats electorals, a part de les raons estructurals habituals, com la falta de temps per fer-ho, és per la falta de motivació per la autoflagel·lació. Cal de totes maneres, obligatoriament, parlar-ne del tema.

Havíem preparat algunes dades estadístiques per reflexionar-ne, però seria repetir el que ja han publicat els diaris respecte a Catalunya i algun articulista respecte a Torrelles. És interessant fer notar, com s’ha diseccionant fins el últim vot del No, sabent-ne quants son de la dreta conservadora espanyolista (PP) i quants son de l’esquerra sobiranista. Qui deia que “el PP utilitzarà el teu vot” al dia següent estava contant quants vots eren d’un i quants dels altres.

El “No” no ha mobilitzat tot el electorat d’esquerres sobiranista davant d’un Estatut retallat i insuficient, que ens hipoteca fiscalment el país com a mínim per una generació.
Cal reconèixer que els catalans, majoritàriament, i en un període d’estabilitat democràtica, voluntàriament s’han estimat ser una comunitat autònoma espanyola. Hauran de passar molts anys, segurament dècades, i que canviïn substancialment les correlacions de forces al Parlament de Catalunya, per obtenir la legitimitat de tornar a plantejar una reformulació de les relacions d’Espanya amb Catalunya. Fet totalment desencoratjador, doncs veurem com altres nacions, com Euskadi, avancen en el camí de l’autodeterminació, mentre nosaltres haurem de defensar-nos de les segones i terceres retallades, i dels incompliments a que serà objecte l’Estatut acabat d’aprovar.

Els independentistes haurem de seguir redoblant esforços per convèncer als nostres conciutadans per un dia ser majoritaris. Mentre sobretot ens convé llegir bé la realitat per poder incidir-hi i evitar caure en el solipsisme i en bombolles autoreferencials. Els resultats del passat 18 de juny han estat un contrast inapel·lable amb la realitat. No tot ha estat dolent, perque al pais hi ha una base ferma per lluitar, pero se’ns imposa una reflexió del camí a seguir. Com deia Salvador Cardús, “la lucidesa ens porta al desengany però assenyala l’únic camí possible”. El independentisme te un esplèndid i esperançador camí al davant si manté una voluntat ferma i perseverant. Recordem que mai hem estat tants ni tan organitzats. Tenim un projecte d’alliberament just, possible i viable, malgrat totes les moltes dificultats. En moments de certa decepció col·lectiva per que tothom no ha seguit el nostre camí, el vot que haviem demanat al referèndum, tinguem present aquella frase de Gramsci per mirar el nostre futur: “Davant el pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat”. La nostra voluntat ens farà lliures.